Ens segueixen prenent per estúpids, no es cansen. Dia després de dia, decisió després de decisió, afirmació després d’afirmació no fan més que demostrar que pensen que som imbècils. “No estem privatitzant la sanitat i qui digui el contrari menteix. Busquem vies de finançament sostenible per un SNS desgastat, deteriorat i en perill. Que algú em demostri que algun usuari ha hagut de pagar un sol Euro per ser atès en un hospital” Aquest tipus d’afirmacions les venim escoltant amb freqüència per defensar-se dels atacs d’aquells que anhelem una sanitat pública, universal i de qualitat.
Pregonen als quatre vents que és necessària una gestió privada, ja que aquesta és molt més eficient que no la pública. Però algú es pot creure això? Algú pot creure que posant intermediaris privats que necessiten obtenir guanys pel treball realitzat, s’abaratiran costos. Ningú, és impossible. Nosaltres almenys no. I en tot cas, si fos així, la conclusió que podríem treure d’això, és que els gestors públics (que no deixen de ser càrrecs polítics, en moltes ocasions posats a dit) són uns incompetents, uns xoriços o ambdues. No hi ha més.
Des de fa dos anys la nostra plataforma porta denunciant que les retallades en sanitat quan CIU va recuperar el poder, eren el primer graó d’una escala perfectament dissenyada, en la qual l’últim esglaó era un model sanitari liberal, també anomenat model de lliure mercat, que és el model que impera als Estats Units (EUA) i que té com a característiques que la salut és considerada com un bé de consum, que no necessàriament ha d’estar protegida pels poders públics. Hem d’estar a meitat de recorregut, d’aquesta escala on ja no s’amaguen a l’hora de defensar l’entrada de capital privat en entitats públiques i gestió purament privada. Ara bé, si fem cas a les afirmacions d’Alfons Quintá en el Debat sobre que l’Hospital Clínic de Barcelona passarà en breu a ser una entitat privada en mans xineses, ens estarem apropant al final de l’escala.
Aquests són els esglaons que sospitem estan pujant:
1. Retallades en la sanitat pública, deteriorant el sistema.
2. Aquesta deterioració els serveix per argumentar que són necessaris canvis en la gestió. Gestió privada.
3. La gestió privada provoca augment de despeses.
4. Aquest augment de despeses justifica el seu argument de SNS públic insostenible.
5. Aquesta insostenibilitat ens obliga a la seva privatització, convertint-ho en un model de lliure mercat.
Per si la lògica aclaparadora que intermediaris privats encareixen el producte final no és suficient, hi ha nombrosos informes d’Organitzacions tan prestigioses com l’OMS, que informen sobre la major eficàcia i equitat amb necessitat de menys recursos econòmics de la sanitat Pública respecte a la Privada.
Aquest gràfic inclòs en un magnífic treball de Manuel Martín García, membre de la Federació d’Associacions per a la Defensa de Sanitat Pública (FADSP), ens indica la despesa sanitària per càpita en dòlars de diferents paissos. Observem que la despesa a EUA és 2,5 vegades major que al nostre país quan més de 50 milions de nord-americans queden sense cobertura sanitària, mentre que a Espanya s’apropa molt a la universalitat.
Recentment més de 600 metges madrilenys han signat una carta dirigida als ciutadans en la qual afirmen, que la sanitat privada no és més barata, i que posa en perill l’equitat i universalitat de la seva sanitat.
Un estudi realitzat pel sindicat sanitari CSIT-UP ho deixa clar, el llit en un hospital de gestió privada costa 1.660 euros al dia, però si és un hospital de gestió pública el mateix llit costa 955 euros, un 74% més barata.
Cal dir també que a causa de la tremenda opacitat dels centres privats i de centres públics la gestió dels quals és privada, aconseguir dades fiables per realitzar comparacions es converteix en missió (gairebé) impossible. Així doncs per aconseguir que no estiguin influenciats per soroll ideològic, cal recórrer a publicacions d’altres paissos. La PLOS Medicine va publicar l’any passat un estudi que va comparar medicina pública i privada, concloent que no hi havia dades que confirmessin que la sanitat privada era més eficient, responsable o mèdicament eficaç que la pública.
Una anàlisi realitzada per JAMA (Journal of the American Medical Association), l’any 2002, va observar un major risc de mortalitat en centres de diálisis privats amb ànim de lucre que en els privats sense ànim de lucre.
La revista Journal of Epidemiology & Community Health, concloïa en un estudi realitzat a Itàlia que el sector públic, amb menys recursos econòmics, reduïa amb major eficàcia les morts evitables.
Finalment linkem aquest magnífic document fruit dels debats organitzats pel Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris (CAPS) amb la participació de professionals de la salut i ciutadans a títol individual o pertanyent a d’altres organitzacions, (Dempeus per la salut, Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP), Associació
Catalana de Defensa de la sanitat Pública (ACDSP-FADSP), Grup de Recerca en Desigualtats
en Salut UPF (GREDS-EMCONET, Fundació Congrés Català de salut Mental (FCCSM), en
front de les retallades indiscriminades i la “política” sanitària de la Generalitat de Catalunya.
Esperem que aquesta petita recopilació d’arguments a favor de la sanitat pública acabi de convèncer a aquests escèptics que no creuen en lògiques aclaparadores. Lògic que amb gestors intermediaris s’encareix el producte final, lògic que si empreses privades s’interessen a adquirir empreses públiques, ha de ser que aquestes no són tan insostenibles. És lògic que si la sanitat pública no ha d’obtenir beneficis, serà més barata i oferirà millors serveis a menor preu que la privada. Lògic, lògic.